Notícies

I QUÈ PASSA AMB ELS MENA?

Fronteres i milers de quilòmetres són la trajectòria que molts menors recorren durant anys fugint de la pobresa, de la guerra, de la violència o del tràfic de persones. Aquests recorreguts els fan sols, sense família, en situació de risc tant físic com mental, i quan arriben al nostre país es converteixen en MENA (Menors Estrangers No Acompanyats).

Com hem pogut veure aquests darrers mesos les institucions estan desbordades pel gran nombre de menors que estan arribant: Catalunya ha acollit uns 1.100 menors des de principi d’any i Andalusia 3.273. El nombre d’arribades al nostre país suposa un gran repte per als sistemes de protecció, ja que s’ha creat una gran tensió entre la necessitat del control migratori i les polítiques de protecció.

Diverses causes han provocat l’augment d’arribades de menors (sobretot procedents de Marroc): l’atur juvenil, tancament de rutes migratòries (Itàlia i Turquia amb l’enduriment de les seves polítiques), l’anunci del rei de Marroc de posar la mili obligatòria, les relacions diplomàtiques amb Espanya, i en general el procés migratori global que s’està accentuant per conflictes bèl·lics, polítics i el canvi climàtic.

Davant d’aquesta situació ens trobem amb una gran falta de recursos tant institucionals com professionals: la saturació dels centres fa que els professionals no puguin dur a terme un treball de qualitat i els primers perjudicats són els joves. Perquè el que hem d’entendre és una cosa: del que fem avui amb aquests menors dependrà la convivència futura de tots nosaltres. I les dades no enganyen, el 70% dels menors acaba fora del sistema de protecció per falta de recursos o per decisió pròpia.

Catalunya, Andalusia, Melilla i País Basc són les comunitats autònomes que reben més menors no acompanyats, i això ha creat que les institucions i centres d’aquestes estiguin saturades. El passat 5 de setembre va tenir lloc la Taula de Coordinació Interautonòmica sobre MENA (que feia dos anys que no es reunia), per abordar la situació dels menors a Espanya. En aquesta taula es va parlar de l’opció de repartir-se els menors entre les diferents comunitats i que l’Estat aportaria diners a cada comunitat per crear més centres i recursos, també es va parlar de la necessitat de revisar el protocol d’actuació que es té amb els menors, ja que quan arriben al país, es troben en situació de gran vulnerabilitat i en un dur procés d’identificació i de tutela per part de l’estat.

Quan un menor arriba al país és localitzat per les autoritats o els serveis d’emergència, i després passa per la identificació i la valoració de l’edat que es realitza a través d’una radiografia de canell o una anàlisi bucodental (proves que poden tenir un marge d’error de 4 anys). L’altra opció que es fa, és fer un nu integral per veure els genitals (moltes vegades sense intèrpret ni acompanyant) segons l’informe Infancias Invisibles de Save de Children. Aquests tipus de proves són invasives pel menor, que moltes vegades no està entenent el procés i el recorregut que fa amb ell l’administració, i en el cas que es consideri que el menor és major d’edat no tenen cap opció de recórrer i queden completament desprotegits.

Moltes coses hem de canviar i és important destinar més recursos i professionals per fer una intervenció de qualitat amb aquests menors, sense oblidar-nos de la part emocional que implica deixar la família, el trauma del viatge i trobar-se sol en un context completament nou. També és important revisar els protocols d’actuació i més quan estem parlant de menors perquè aquesta realitat existeix i cada cop rebrem més persones estrangeres a causa dels problemes globals (religiosos, bèl·lics i ecològics). Hem d’estar preparats per aquest nou context on ens trobem i hem d’estar preparats per poder acollir d’una forma adequada perquè abans són menors que immigrants.

 

Eulàlia León

Coach i treballadora social

 

Article publicat a El Cugatenc:

Què passa amb els Menors Estrangers No Acompanyats