Notícies

UN MÓN SENSE DONES?

Un pare i un fill viatgen en cotxe. Tenen un accident greu, el pare mor i al fill el porten a l’hospital perquè necessita una complicada operació d’emergència. Truquen a una eminència mèdica, però quan arriba i veu al pacient diu: “No el puc operar, és el meu fill”.

Segurament aquest enigma us va arribar fa uns mesos a través de les xarxes socials arran de la viralització d’un vídeo que va publicar la BBC. El gran impacte que va tenir l’enigma va ser degut al fet que molta gent no va ser capaç de resoldre’l correctament. Si el vau encertar a la primera, enhorabona! Si no va ser així, no us sentiu malament, sou majoria i inclús persones activament feministes tampoc el van saber resoldre. Per què un nombre tant gran de persones no som capaces de donar una resposta a un enigma que, quan posteriorment ens l’expliquen, ens sembla tant òbvia?

Sembla que és degut al que s’anomena parcialitat implícita, un procés que s’inicia a la infància i que és el fruit d’associacions neuronals inconscients que el nostre cervell va creant a mesura que anem incorporant informació nova del nostre entorn. Així doncs, mentre aprenem com funciona el món anem relacionant conceptes i records de forma inconscient. I quines són les informacions que ens arriben des de la infància i que fan que ens costi tant trobar la solució a l’enigma? Per respondre aquesta pregunta podríem començar analitzant com expliquem als centres educatius la posició social de la dona i les relacions de poder i prestigi entre gèneres a través dels segles. La forma i la freqüència que apareixen les dones als materials educatius reflecteixen l’escàs valor i reconeixement que es dóna al seu paper, i també suposa la pèrdua d’una part important del nostre bagatge cultural. Hi ha la creença, molt estesa, que la manca de representació femenina en el currículum escolar es deu al fet que el seu paper durant gran part de la història ha estat reduït a les tasques domèstiques. És cert que, en una societat patriarcal com la nostra, el nombre de dones que han tingut l’oportunitat de destacar en diferents àmbits ha estat històricament més reduït que el d’homes, però tot i així, les dones estan fortament infrarepresentades en els llibres d’història, de filosofia, d’art, de ciències, de literatura, i un llarg etcètera. Si en lloc de seguir el cànon androcèntric de la societat es tingués en compte la igualtat de mèrits a l’hora de decidir els personatges que cal esmentar a les aules hi hauria moltíssimes dones amb noms i cognoms a la llista. En trobem a totes les èpoques, en tots els àmbits i els seus llegats són tant o més meritoris que els d’altres homes. Per citar només algunes dones lligades al món de l’art podríem parlar de Hildegarda von Bingen, Artemisia Gentileschi, María Blanchard i Maruja Mallo. Pel que fa al camp de la filosofia trobem dones il·lustres que van des del segle V al segle XXI com per exemple Hipatia de Alejandría, Christine de Pizan, Mary Wollstonecraft i María Zambrano. En literatura podem mencionar moltíssimes escriptores, aquí en faig una petita selecció: Luisa de Carvajal, María de Zayas, Virginia Wolf i Emily Dickinson. També en el món de la ciència hi ha hagut molts noms propis de dona al llarg de la història com per exemple el de Maria la Jueva, Ada Lovelace , Marie Curie i Rachel Carson. Finalment, en l’àmbit de la política podem destacar Rosa de Luxemburg, Clara Campoamor, Benzair Bhutto, Dolores Ibárruri entre moltes i moltes altres.

Si els llibres de text han esborrat de la història les dones artistes, filòsofes, escriptores, científiques i polítiques, resulta fàcil entendre per què ens costa tant associar el gènere femení a una figura d’èxit professional i prestigi social. Durant tota l’escolarització ens han explicat que aquestes característiques són pròpies dels homes i aquests són els camins neuronals que han dictat als nostres cervells. Ja va sent hora de canviar-ho, no? Si ens ensenyen una visió del món sense dones on només els homes són els responsables de grans descobriments i fites per a la humanitat, ens estan ensenyant un món on la dona no compta i fa que no pensem en ella quan ens parlen d’una eminència mèdica.

 

Mònica Marqués

Psicòloga i psicopedagoga

 

Article publicat a El Cugatenc:

El Cugatenc Opinió